Sempre he tingut una estranya relació amb la realitat. Ja de ben petita no m’agradava massa, i ràpidament vaig desenvolupar una estranya i útil forma d’adaptació al medi: inventar històries, contes que explicava d’amagat als meus ossets de peluix.

Però vaig créixer, i vaig deixar d’escriure.

Va a ser a Rouen on vaig saber que algun dia tornaria a fer-ho; al jardí de casa dels meus amics, Enda i Didier. El jardí on vaig passar les darreres nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la ciutat il.luminada als nostres peus.

Vaig haver d’esperar cinc anys, encara, fins que un dia de mitjans de juny vaig trobar casualment les notes d’un viatge al sud d’Itàlia que havia fet l’any anterior, i que havia deixat conscientment oblidades al fons d’un calaix. Vaig retrobar-les, vaig rellegir-les i hi vaig tornar.

Fruit d’aquest segon viatge a Òtranto va néixer Les muntanyes d’Albània (Omicron 2007), en un intent d’atrapar la llum, l’aroma mediterrani i el misteri d’un racó tan desconegut. L’escriptora adormida, segrestada, oculta, oblidada, presonera, ofegada, s’havia alliberat.

Un any més tard va arribar el moment de pagar els meus deutes i, com li havia promès a l’Enda, vaig escriure una novel.la per parlar del seu jardí: Un camp de pomers a Calvados (Omicron 2008), una historia per a mi molt especial i en la que he condensat i sublimat molts anhels.

Com els gats mengen herbes per vomitar, jo escric per vomitar emocions i així mantenir en forma el sistema digestiu de l’ànima.

Escriure ja no és una afecció; ha esdevingut una necessitat física. És com una condemna, no puc fer-hi res.


Després d’Un camp de pomers a Calvados vaig quedar esgotada, físicament i emocionalment; vaig arribar a témer ser incapaç de tornar a escriure…

Però el 28 d’agost de 2007 va haver-hi un eclipsi de lluna…

Aquella nit la vaig passar a Tropea, en una cabana vora el mar enmig del bosc davant el volcà Stromboli. Va ser una nit de calor sufocant, intolerable, que va desfermar tots els diables que encara em restaven ocults i que, poc temps més tard va fructificar en el guió d’una nova novel.la, l’argument de la qual vaig lligar en només tres dies de treball obsessiu.

Eclipsi de lluna a Calàbria és el meu "divertimento". L’he escrit només per a passar-ho bé, perquè la història m’encanta i la vull compartir amb els lectors. És, a més, el meu humil i modest homenatge a una autora per a mi excepcional: Agatha Christie, la gran dama del crim.

Et dono la benvinguda a la meva web i et convido a entrar en el meu món privat de fantasia, fullejar els meus llibres, saber - amb l’apartat Galeria (fotos) - què hi ha al darrera de tot plegat i a dir-hi la teva mitjançant l’apartat Contacte.

© martapuig.com - Tots els drets reservats - Avís legal - Visitar el blog